En el post de presentació vaig fer referència a la inclusió. És possible que molts de vosaltres ja sapigueu a que fa referència aquest terme, però tot hi això miraré d'explicar breument el que és per mi la inclusió i quines són les experiències que he pogut viure al respecte.
A l'institut on treballo formo part del departament de psicopedagogia i estic adscrit dintre de la plantilla que constituïm els professionals que atenem alumnes a la USEE, la Unitat de Suport d'Educació Especial (o Específica segons el prisma des d'on es miri). La plantilla de la USEE en el nostre centre està constituïda per una mestra d'educació especial, una psicopedagoga i un educador (un servidor). La USEE, com el seu nom indica, és una unitat que dóna suport a la tasca docent del professorat del centre en relació al procés d'ensenyament-aprenentatge que reben els alumnes dels diferents cicles, formin part de la unitat o no. En aquest sac hi trobem tant alumnes que tenen un nivell d'aprenentatge més lent que la resta com alumnes amb problemàtiques molt específiques: retard mental, trastorns generalitzats del desenvolupament, trastorns de conducta, trastorns de dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH), discapacitats físiques o sensorials, etc. Actualment la nostra Unitat atén directament i de forma diària a 14 alumnes que presenten graus diferents de retard mental (alumnes que sense aquesta unitat estarien escolaritzats en Centres d'Educació Especial), i a la resta d'alumnat li ofereix un suport puntual mitjançant hores de reforç a les àrees instrumentals (català, castellà, matemàtiques i anglès) i a través de crèdits variables on es treballen les habilitats socials, l'atenció, o les tècniques d'estudi, entre d'altres.
Els 14 alumnes atesos directament per la Unitat (6 de primer d'ESO, 2 de segon, 5 de tercer i 1 de quart) fan les instrumentals en petit grup fora del grup classe, però la resta de matèries les duen a terme a la seva aula de referència amb la resta de companys. És aquí on entra en joc la figura de l'educador, ja que és l'encarregat d'oferir un suport dintre de l'aula perquè puguin seguir de la manera més ajustada possible el mateix ritme que la resta de la classe (en un altre post explicaré quines són les estratègies que utilitzo per poder dur a terme aquest suport). La inclusió no és res més que això, alumnes amb serioses dificultats per assolir aprenentatges compartint un mateix espai físic que els alumnes "normals", atenent les mateixes explicacions del professor que la resta de companys (però amb un doble suport), podent interaccionar amb tota la comunitat educativa sense restriccions. Cal tenir en compte que aquest model educatiu premia la socialització per sobre dels aprenentatges, ja que quan s'hagin d'enfrontar al món real, un món no protegit, les persones que es trobaran majoritàriament al seu voltant són la mena de persones "normals" amb les que han pogut interaccionar durant, com a mínim, quatre anys.
Tot i que la inclusió total seria l'estat ideal, és a dir que fessin totes les matèries amb els seus companys, amb el temps he comprovat que això és una utopia i que cal fer de més i de menys (per exemple alguns dels alumnes de primer cada setmana fan una hora de català amb la resta de companys ja que és una hora en la que fan lectura de textos i una mica de comprenssió lectora), però que amb esforç, ajuda i bona voluntat poden tirar endavant com qualsevol altre alumne. No és una tasca fàcil, ni pels alumnes, ni pels professors, ni per les famílies, però posant-hi cada dia el seu granet de sorra el seu desenvolupament social i personal pot arribar a ser òptim.
Amb tot això no vull dir pas dir que amb la inclusió ja s'han acabat tots els problemes d'aquests alumnes, ni que aquest model educatiu sigui la panacea, ni que la resta d'alumnes de bones a primeres els acceptin de bon grat, ni que facin un munt d'amics, ni que no sorgeixin situacions difícils, però sí que és un model que ben portat, amb uns professionals amb ganes de treballar, i amb una comunitat educativa implicada pot funcionar, i us asseguro que en molts casos funciona (un altre dia, però, us explicaré un cas amb el que per diverses circumstàncies no va funcionar).
Així doncs, tot i les dificultats que m'he trobat i que continuo trobant-me al llarg d'aquests tres anys en els que he pogut iniciar i compartir camí des d'un model educatiu inclusiu, volia compartir la meva satisfacció amb tots vosaltres i animar-vos a que els que tingueu l'oportunitat de provar-ho, feu-ho ja que tot i la feinada que us portarà (modificacions d'activitats, adaptacions d'exàmens, desenvolupament de tallers específics, xerrades amb la resta d'alumnes...) val molt la pena i els alumnes (al menys alguns) ho agraeixen.
Salut!
A l'institut on treballo formo part del departament de psicopedagogia i estic adscrit dintre de la plantilla que constituïm els professionals que atenem alumnes a la USEE, la Unitat de Suport d'Educació Especial (o Específica segons el prisma des d'on es miri). La plantilla de la USEE en el nostre centre està constituïda per una mestra d'educació especial, una psicopedagoga i un educador (un servidor). La USEE, com el seu nom indica, és una unitat que dóna suport a la tasca docent del professorat del centre en relació al procés d'ensenyament-aprenentatge que reben els alumnes dels diferents cicles, formin part de la unitat o no. En aquest sac hi trobem tant alumnes que tenen un nivell d'aprenentatge més lent que la resta com alumnes amb problemàtiques molt específiques: retard mental, trastorns generalitzats del desenvolupament, trastorns de conducta, trastorns de dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH), discapacitats físiques o sensorials, etc. Actualment la nostra Unitat atén directament i de forma diària a 14 alumnes que presenten graus diferents de retard mental (alumnes que sense aquesta unitat estarien escolaritzats en Centres d'Educació Especial), i a la resta d'alumnat li ofereix un suport puntual mitjançant hores de reforç a les àrees instrumentals (català, castellà, matemàtiques i anglès) i a través de crèdits variables on es treballen les habilitats socials, l'atenció, o les tècniques d'estudi, entre d'altres.
Els 14 alumnes atesos directament per la Unitat (6 de primer d'ESO, 2 de segon, 5 de tercer i 1 de quart) fan les instrumentals en petit grup fora del grup classe, però la resta de matèries les duen a terme a la seva aula de referència amb la resta de companys. És aquí on entra en joc la figura de l'educador, ja que és l'encarregat d'oferir un suport dintre de l'aula perquè puguin seguir de la manera més ajustada possible el mateix ritme que la resta de la classe (en un altre post explicaré quines són les estratègies que utilitzo per poder dur a terme aquest suport). La inclusió no és res més que això, alumnes amb serioses dificultats per assolir aprenentatges compartint un mateix espai físic que els alumnes "normals", atenent les mateixes explicacions del professor que la resta de companys (però amb un doble suport), podent interaccionar amb tota la comunitat educativa sense restriccions. Cal tenir en compte que aquest model educatiu premia la socialització per sobre dels aprenentatges, ja que quan s'hagin d'enfrontar al món real, un món no protegit, les persones que es trobaran majoritàriament al seu voltant són la mena de persones "normals" amb les que han pogut interaccionar durant, com a mínim, quatre anys.
Tot i que la inclusió total seria l'estat ideal, és a dir que fessin totes les matèries amb els seus companys, amb el temps he comprovat que això és una utopia i que cal fer de més i de menys (per exemple alguns dels alumnes de primer cada setmana fan una hora de català amb la resta de companys ja que és una hora en la que fan lectura de textos i una mica de comprenssió lectora), però que amb esforç, ajuda i bona voluntat poden tirar endavant com qualsevol altre alumne. No és una tasca fàcil, ni pels alumnes, ni pels professors, ni per les famílies, però posant-hi cada dia el seu granet de sorra el seu desenvolupament social i personal pot arribar a ser òptim.
Amb tot això no vull dir pas dir que amb la inclusió ja s'han acabat tots els problemes d'aquests alumnes, ni que aquest model educatiu sigui la panacea, ni que la resta d'alumnes de bones a primeres els acceptin de bon grat, ni que facin un munt d'amics, ni que no sorgeixin situacions difícils, però sí que és un model que ben portat, amb uns professionals amb ganes de treballar, i amb una comunitat educativa implicada pot funcionar, i us asseguro que en molts casos funciona (un altre dia, però, us explicaré un cas amb el que per diverses circumstàncies no va funcionar).
Així doncs, tot i les dificultats que m'he trobat i que continuo trobant-me al llarg d'aquests tres anys en els que he pogut iniciar i compartir camí des d'un model educatiu inclusiu, volia compartir la meva satisfacció amb tots vosaltres i animar-vos a que els que tingueu l'oportunitat de provar-ho, feu-ho ja que tot i la feinada que us portarà (modificacions d'activitats, adaptacions d'exàmens, desenvolupament de tallers específics, xerrades amb la resta d'alumnes...) val molt la pena i els alumnes (al menys alguns) ho agraeixen.
Salut!
5 comentaris:
Celebro que hagis decidit compartir la teva experiència professional —i tot allò que consideris convenient, és clar!—amb nosaltres.
Benvingut a la blogocosa!
Salutacions cordials.
Ostres, sort de la explicació, perquè quan he llegit inclusió he pensat en una tècnica de preparació de mostres per al microscopi!
Benvingut, però vigila que això dels blogs enganxa (però això segur que ja ho saps...)
el llibreter: moltes gràcies pels ànims, encantat de compartir experiències amb tots vosaltres.
dan: me n'alegro que amb l'explicació hagis vist la llum, je, je...
I sí, sé perfectament de que parles, tinc persones al meu costat que en són uns veritables "yonkis". Moltes gràcies per la benvinguda.
L'Anna ens ha recomanat que passem, i aquí estic. Benvingut a la blogosfera o blocosfera?.
El tema amb que comences és apassionat i complicat alhora. Jo vaig treballar prop de 10 anys a un centre de discapacitats mentals adults i costava una barbaritat introduir-los en activitats normalitzades. Sovint , tot i l'interès i la bona voluntat de la gent, el desconeixement fa que la tasca de l'educador sigui doble: treballar amb la persona que ho necessita i fer una gran esforç perquè l'entorn ho entengui.
Mireia: tens tota la raó, no és pas una tasca fàcil i les dificultats són continues, però de moment hi seguim treballant. Porto tres anys en aquest centre i encara avui sento comentaris que no són el que en diríem apropiats (i no precisament d'alumnes), però cal seguir lluitant per allò en el que creiem i això és el que mirem de fer. Una abraçada i gràcies per la visita.
Publica un comentari a l'entrada